Els braços de Morfeu [2/2]
Aquí os adjunto el resto de la historia de "Els braços de Morfeu" ^-^
Passaren les hores, una rere l’altre, monòtones, avorrides, grises, tristes... adonat-se amb enveja com la soledat era la seva única amiga diferent de tots els que l’envoltaven reient i xerrant de plans pel cap de setmana i les vacances que ja s’apropaven.
-Núria....-vaja algú la cridava, quin motiu tendria la persona per parlar-li? Només esperava poder aguantar el que fos.
-Sí?-aixecà el cap i veié a les tres grans amigues que s’havien oblidat d’ella mesos enrera.
-Amb qui eres abans?- genial per això venien….
-Amb un…
-Felicitats!-digueren a la vegada
-Per què?
-No res.... Ve sortim fora, ja ens el presentaràs....
O sigui només per ell, mai per ella....
Aixecà el cap i mirà l’hora per asegurar-se’n que realmente li mancaven dues hores més per sortir, tot seguit l’abaixà quan el tutor feia la seva entrada disposat a començar la classe, i ella es sumergia altra vegada al seu món perfecte.
-Núria!- això era nou, dues vegades l’havien destorbat avui potser que enmarqués la data al calendari.
-Núria!-repetí la veu gairebé exasperada.
-Si profesor?- fou la seva resposta.
-Surt a la pissarra- genial, la deesa Fortuna també ignorava sa existència.
Remugant en veu baixa, s’aixecà i s’apropà fins on era lentamente mentre de fons escoltava murmuris apagats.
-Fes l’activitat de la manera que acabo d’explicar-genial allò volia dir que se n’havia adonat de les seves ausències i la posava a prova.
I tal com ell li demanà, desenvolupà l’activitat variant la manera, mig encongida esperant el que li deparava el destí inmediat.
-Ets un bleda inútil que no sap fer ni això!-tronà la veu acompanyada d’un cor de rialles esmorteïdes que li ressonaven al cap submergint-se profundament al seu cor. No ploris es repetia mentalment, no els hi doni’s aquest plaer.
-No sé perquè m’extranya de fet, si ets pases les classes esbarjin-te qui sap on, no serveixes per res de bo. Apa torna a escalfar la cadira.- li acabà escridassant mentre els altres reien l’espectable com la comèdia més divertida del món.
Abans que pogués cumplir el seu desig sonà el timbre que anunciava el final del penúltim infern del dia, que aprofità per canviar la direcció i sortir d’allà corrents per fugir d’aquells que l’ofegaven, dirigint-se al pis superior on s’havia que no hi quedava ningú.
Detingué la seva cursa desesperada al moment que atisbà la finestra per on es veia tot el paisatge extent-se més enllà de l’horizó cobert per un mantell d’estels malgrat que ella no hi veia res, tan sols intentava no deixar regalimar les llàgrimes que primaven per sortir enmig del silenci aterrador i l’obscuritat de l’ambient
-On s’ha ficat la desgraciada?-una veu sonà encara lluny però s’apropava, ho intuïa.
-Que hi vols fer amb ella? No mereix la pena ni tan sols veure-li la cara.-acompanyà una altra.
-En realitat res concret, però m’aburreixo i fa molt que no apallisso ningú- la buscaven a ella això era clar i l’aproximació de les veus li donà la confirmació de que no hi havia escapatoria..
-Ah, aleshores aquest es el motiu...
-Bé potser n’hi ha algún més...
-Quin?
No hi va haver resposta ja que els intrusos s’enmudiren en observar-la davant d’ells tal qual una aparició.
-Mira-te-la, la rata ha surtit del cau, a tú et volia veure.
Ella no li contestà, sols aclucà els ulls per saber qui eren aquells dos. L’un, el que semblava manar tenia pinta de goril.la literalment, amb prop de dos metres d’alçada, una envergadura tres vegades la d’ella i els ulls intensament foscos i malignes. L’altre tampoc se li quedava curt, amb la mateixa alçada però més escanyolit.
-Et tan curta què no saps parlar?-rigué la seva gràcia ell mateix.
-Això sembla- corroborà l’altre.
-Vinc a donar-te una lliço d’educació saps? Espero que m’ho agraeixis que gasti el meu temps amb una cosa tan baixa com l’ets tu.
-Què he fet? –deixà anar ella.
-Doncs que si vols amigues te les busques, però no vagis dient que els hi presentaràs no se qui per ser popular a les que tenen nòvio
Ara ho entenia, les noies d’abans se l’havien jugat bé.
-Jo no he dit res...
-A sobre mentidera.
-Saps m’aburreix veure la cara d’aquesta cosa, per què no li arregles?-proposà l’escanyolit.
-Gràcies pel consell- i dit això en instants de segons arribà fins a ella i abans que pogués reaccionar li clavà tal cop de puny que l’envià d’esquena contra la pared rere la seva esquena.
-Ja t’has mort? No tindré aquesta sort- digué aixecant-la i posant-la dempues pel coll de la camisa per instants després donar-li un altre mastegot a l’estòmac que la deixà instantàniament ajupida i sense respiració.
-Vinga va, si ets bona miyona i ens llepes les sabates ho deixarem estar.
-Mai de la vida.
-Ua quina gràcia, a sobre va de dura l’escòria aquesta.
-Joan no tens ganes de divertir-te una mica?
-Què proposes ara?
El tal Joan tregué quelcom e la butxaca dels pantalons abans de respondre:
-Fer-li una cara nova.
-Bona idea, tota teva.- I li cedí el lloc a l’altre que agenollant-se davant d’ella li aixecà la cara fins tenir els ulls al mateix nivell, cosa que despertà un sonmriure esgarrifador en el noi.
-No em miris amb aquesta cara dona, que no t’escau gens, bé no et preocupis ara te’n faig una que si ho farà-sentenciá ell clavant-li el ganivet a la galta i començant el seu recorregut cap abaix...
El seus crits resonaren per tot el segon pis mentre la sang deixava un camí imborrable a la seva expressió i morien al terra on les seves mans s’aferraven intentant contenir el dolor... Els altres dos reien i observaven amb morbosa fascinació la seva obra.
-Bé així molt millor, que en penses, Eduard?
-La deixem estar ja?
-La veritat tinc ganes de divertir-me una mica, m’agradaria saber si aquesta innocència seva es real o fingida.
-Es nota que no tens xicota noi, bé tu mateix jo vigilaré si bé algú alertat pels crits de la porca.- es girà i tornà cap a l’escalada de baixada.
-Vaja, no n’estàs orgullosa de que et deixi estar-te amb mi? Et faré sentir les flames de l’infern dins teu, ja ho veuràs.-prometé mentre la besava violentament i amb una mà li arrancaba d’una estrebada la camisa.
-He de reconèíxer que no estàs malament-digué admirant-la.
No podia més, les llàgrimes que abans desitjà controlar l’enteliren els ulls unint-se amb la sang que seguia sorgint de la ferida i dels cops de puny caient massa dolorosament fins on el seu cor bategava, tot tremolant de fred. Què li devia al dimoni? Quina falta cometé sense adonar-se’n? Si hagués sabut el que li deparava la fortuna s‘hauria deixat caure fa dos dies... però ara... ara se’n penedia, hauria de suportar la pitjor de les humiliacions... Volia dormir i no despertar-se mai més... si tan sols això li otorgessin....
Fou l’última cosa que pensà mentre la debilitat i el cansansi la submergien en el món de les tenebres....
-Quina llàstima al final m’hauré de quedar amb les ganes...
Passes apresurades s’afanyaven fins a on estaven els dos.
-Joan están a punt de tancar anem...
L’anomenat Joan mirà la víctima amb menyspreu, feu mitja volta i se n’anà amb l’Eduard rient como si res hagués passat.
Obscuritat i tenebres l’envoltaven però no sabia a on estava, no era capaç de sentir ni veure res, no obstant, notava como si algú l’estigués sacsejant desesperadament per fer-la anar a quelcom lloc pitjor a on havia estat abans... Encara no la venia a buscar la mort? Sols volia dormir per sempre ara, l’últim desig...
-Núria, Núria.. desperta t’ho prego.
Aquella veu li sonava... no n’era la d’aquells dos, ni de cap dels seus companys de classe, aleshores, de qui era? Podria obrir els ulls i solucionar el miteri, però li feia tan mal la cara... i a més mereixia la pena? Després de tot el que havia passat potser volia seguir en aquella quietud inmòvil i serena...
-Núria,... sóc jo, l’Oriol...
Ell, ara s’assabentava. La seva veu que havia sentit aquella mateixa tarda, quan tot semblava ser més fácil i meravellós, però i si tot plegat no era més que un altre malson dels que l’acompanyaven cada nit? Si obrís els ulls ho podria saber... Intentà fer-ho però una ganyota de dolor s’instal.là a la seva cara, no podia, li feia massa mal només de contraure un múscul... Però necesitava comprobar que allò havia sigut un altre malson, per què així era no? Reprimint un altra sensació de dolor i amb le últimes forces que recol.lectà d’algún lloc misteriós, aconseguí obrir els ulls a una visió que no diferia en principi gens a l’anterior tret de que semblava haver una boira al seu entorn ara... Tancà i obrí els ulls reiteradament deixant escapar murmuris de dolor per intentar aclarir la seva visió, fins que finalment ho aconseguí quan veié uns ulls blaus mirant-la amb preocupació i culpabilitat.
-Ho sento de debó, Núria. Perdona’m.
Poc a poc prenia consciència d’on es trobava i anava recuperant les forces per asseure’s a terra malgrat que sentia tot el cos adolorit
-Oriol?-preguntà ella mentre sentia els seus braços rodejant-la
-Digues- respongué ell mentre l’abraçava amb més força entre els seus braços.
-Allunya’t
-Què?
-Que no em toquis, no te m’apropis!- cridà tot allunyant-lo d’ella.
-Però...
-Ho sento... haig de tornar a casa.-anuncià tot aixecant-se.
En el mateix instant que els seus pues tocaren el terra, es sentí caure’s però ell evità l’inevitable cop amb el terra tot portant-la fins a on era abans entre els moviments violent d’ella que no volia que la toqués ..
-Marxa’t, no vull el teu contacte!-cridà al límit de les seves forces mentre sentia como tot es feia fosc una altra vegada..
Des d’aquell turó solitari rodejat de milers de flors mortes pel rigor de la freda nit d’hivern abatida sobre la vida d’una oblidada terra qualsevol, podia escoltar el so nostàlgic de les ones anat a morir a la riba del peu del precipici damunt del qual hi restava. Els seus ulls es perdien en el no res del seu entorn, inmòvils, sense cap punt on detenir-se,... Ho havia perdut tot, en un sol instant tot allò que prenia sentit, les coses que la lligaven a la vida s’esvaïren sense ni tan sols demanar permís o... dir adéu, i l’angoixa el record l’encongia el cor, tantes coses incapaces de dir, tants perdons sense formular i mostres d’estima que abans li feia vergonya mostrar... ara mai més s’hauria de preocupar d’això, no hi quedava ningú a qui fer-les.... Però com sempre, l’estupidesa es un tret característic dels éssers humans i totes les paraules amagades, tots els gestos d’afecció que ells desitjaren i ella es negà a oferir-li-s’hi, es reuniren per fer-li saber que necesitaven mostrar-se, ra.. quan tot just era massa tard. Volia consol, fer desaparéixer la feixuga llosa instalada al seu interior que no li donava descans....
Una llàgrima regalimà rostre avall fins a trobar repós enmig d’una flor morta... Massa tard s‘havia adonat que la fortaleza era la seva fragilitat, i se’n penedia.
-Perdoneu-me...-mormolà al vent, encarregat de transmetre infinits missatges sense receptor ni resposta mentre la sensació de fred d’estarse sota un cel invernal la feia tremolar de dalt a baix....Avancà un parell de pasos ferms i segurs cap a la vora de l’accident geogràfic i un cop arribat mirà la pendent que naixia llà mateix. Ho voli fer, necesitaba fer-lo, malgrat que se sentia una cobarda incapaç de fer res de bo.... Romania viva, per què ella i no ells? Per què? El pensament la feu caure l terra de genolls, tot plorant com una nena petita espantada de la foscor. Llàgrimes amargues, de dolor, de tristor, de penediment i patiment... Abraçant-se ella mateixa, deixava sorgir tot aquell torrent de sentiment sense imposar cap barrera, fluint... I si, tenia por del camí que sa vida seguiría... En el seu estat, no escoltà els pasos acostant-se cruxint mentre trepitjaven les flors dormides per sempre...
-Et buscava-parlà algú drrera seu.
Despertà espantada, aixecant-se amb violència desitjant furiossament fugir, però de què? Del somni? Però per què no el recordava? Hi donava volte pe`ro no encaixava res...
-Bon dia...
Girà el cap per saber la persona que l’ahvia saludat i així retonar-li. Un noi d’uns 20 anys s‘estava assegut en una cadira al costat del llit on semblava haver dormir ella. Tenia els ulls blaus i el cabell curt i negre nmarcant una expressió amable i preocupada, potser seria per ella? Ell li somrigué i ella li retornà, instant en que sentí una punxada dolorosa a la cara i instintivament s’emportà la mà a la cara allà on li feia mal. Però ell la detingué abans que pogúes saber el motiu.
-Millor no ho facis...
-Qui ets?- es senti desorientada, com si tot fos irreal i ella no fos més que el fum d’una xemeneia que aviat s’esviirïa sense previ avís.
-Sóc l’Oriol.
Un mal de cap li arribà de sobte, i ella s’aguantà el cap amb les mans fins que passà i tornà a fixar els ulls en el d’ell, mig defugint-los per vergonya del que anava a demanar a continuació.
-I qui soc jo?
Ell no semblà extranyar-se per la pregunta ja que contestà amb tota la naturalitat del món:
-Ets dius Núria i som germans.
-I… on sóc?
-En un hospital….
-Ah...
-No vols saber res més?
-Sí, però alguna cosa dins meu em diu que millor es no saber-ho...
-Bé, si està satisfeta aniré doncs a avisar al metge-afegí aixecant-se i anant cap a la porta. Tot just a l’nstant en que anava a obrir-la des de dins, algú des de fora decidí dur a terme la mateixa acció, donant pas a un noi d’un aspecte semblant a l’Oriol però més adult vestit com un metge.
-O sigui que la nostra nena ha despertat, eh?- li digué amb un to quasi paternal mirant-la de fit a fit.
-Sí, em disposava a anar a buscar-te explicà ell al nouvingut
-Bé, me n’alegro de veure’t amb els ulls oberts ja feiem apostes sobre quan dies seguiries als braços de Morfeu.
