Els braços de Morfeu [1/2]

Siento que esté en catalan, la iré poniendo a troxos pues tiene 15 paginas la historia, estas son las primeras 4 y media xD ^^ espero k os agrade :p


Els minuts d’un altre dia qualsevol s’esvaïen enmig d’aquells passadissos, segons de monotonia abans de començar unes classes que no tenien cap sentit per a ella. Allò no li agradava ni li agradaría, llavors per què tornava? Podria dir una mentida més i en comptes d’estar allà ser-hi a qualsevol altre lloc, però on seria la seva ment?. Potser al principi desitjà fervorosament allò, ser-hi en un altre lloc, però últimament no sabia molt be que era el que buscava ni on era, en cas de que existí alguna vegada. Un munt de preguntes sense resposta.
Mirà l’hora, confirmant decebuda l’espera del fí. Era curiós com odiava el seu entorn i no obstant, sempre s’afanyava per arribar abans que començes l’obra de teatre de la seva vida. Absurd, estrany... resum del seu paper, ho sabia i desitjava acabar amb tot, marxar i buscar un destí que pogués manegar lliurement... però ja n’existia un i això feia imposible anar-se’n i no poguer tornar en rere. Si, ho reconeixia, si aguantava la rutina, si recorria per milèsima vegada els pasadissos era amb l’esperança de veure’l, encara que per a ella no tenia nom, ni curs, ni res era tan sols ell al que es creuava en algún dels espais pels quals ara caminava sense rumb amb el cap pler d’ell.
Decidí sortí a fora, a asseure’s al bosc de darrera i observar la ciutat mig endormiscada als seus peus, i perdre’s en el no res de la inmensitat amb la remor del vent, el balanceig de les fulles i el silenci de l’ombra dels arbres que acompanyaven la breu soletat que buscava.
El silenci aviat s‘instal.là al seu interior mentre sentia la pau mentre tot prenia un aire de boirosa irrealitat quan de sobte va percebre un soroll rere seu trencant parcialment la seva concentració i fent-la tornar al món real. Es girà alerta per contemplar l’intrús i fou llavors quan el cor decidí bategar més intensament del que ho havia fet abans. Ell... Què hi feia? S’aixecà i l’observà detingudament des de la distancia que els separava. Era més alt que ella, potser debia fer un metre vuitanta, tenia el cabell curt i fosc que li tapava parcialment els ulls d’un color blau com el del cel i vestia de color fosc. Realment tot feia un aspecte entre màgic i tètric, com una aparició fantsmal dels somnis infantils...
-Et buscava- anuncià ell.
El silenci fou la resposta, incapaç de dir res davant dels seus somnis, incapaç de creure-s’ho.
-Per ser un desconegut em mires amb força confiança, no trobes? Sé que saps qui sóc malgrat no coneixis el meu nom, i pots pensar que m’ets invisible, però no és així.-continuà amb una mena de somriure estrany.
-Qui ets...? Vull dir com et dius?
-Oriol.
-I què volies?
-Estar amb tú.
-No ho entenc.
-Tens una innocència encisadora. Vens aquí tots els migdies tota sola, no entenc perquè de sobte poses aquesta cara. Em tens por?-s’assegué al terra i recolzà l’esquena en un arbre prop d’on ella romania amb la ferma intenció d’imitar una estàtua. L’acció d‘ell la feu confiar en no sabia què, i amb pases silencioses s’ajupí al seu costat.
-Com m’has trobat?- trencà la pau ella.
-Intuició- s’encongí de braços.
Cap dels dos pronuncià paraula mentre el silenci es quedava entre ells com un company inseparable, ella divagava sobre el perqué ell hi hera allà i ell la mirava amb les seves intencions escrites a la seva cara, fins que una estona després ell s‘aixecà i l’estirà la mà perquè ella l’imités tot dient:
-Hora d’anar a classe.
Acceptant el gest, li agafà la mà i l’ajudà a posar-se dreta.
-Vols que baixem junts o prefereixes tornar sola?
Ella amb cara d’interrogant li dona peu a aclarar-li allò.
-Et conec millor del que penses i puc afirmar sense por d’equivocar-me que no t‘gradaria gens haver de respondre un munt de preguntes si algu ens veiés junts.
La resposta li arrencà un somriure.
-Feia temps que l’enyorava.
-El què?
-Veure un somriure que no fos amarg als teus llavis.
-Em sorprèn que sàpigues tant de mi, i jo de la teva persona tan sols conec el teu nom.
-Estás segura del que dius?
S’aturà baixant el cap, incapaç de reprimir el color vermell de les galtes i la vergonya interior apoderant-se d’ella.
Ell seré tota l’estona, demostrant indiferència continuà endavant fins que no sentí le seves passes i es girà per observar-la.
-Qualsevol podria dir que t’he enxampat fent una malifeta. I si estàs esperant un retret, oblida-ho perquè no tinc perquè culpar-te. Per cert, em fa la impressió que sóc un drac que vol menjar-se la doncella.
-Per què?- preguntà encuriosida.
-Des que he vingut no has abaixat la guàrdia, com si et representés una amenaça. I no ho entenc, bé potser vaig de color massa negre però no sóc el dimoni ni res semblant, eh?
L’expressió tota seriosa i solemne amb que ho havia afirmat, fou la responsable de la rialla, una d’aquelles que semblen il.luminar la més profunda de les obscuritats. Aviat, acompanyada per la d‘ell, totes dues ressonant en l’arbolada que els envoltava.
-Vinga va, anem-nos que farem tard.
-No hi vull anar, odio les expressions fingides de tots ells i sobretot em faig fàstic a mi mateixa per la meva pròpia hipocresía. I a més, no entec el motiu pel qual t’explico tot això.
Silenciosament ell caminà els metres que els separaven i passà el dits pels seus llavi baixant-los fins a agafar la seva mà i portar-la camí avall com si fos una nena petita, cosa que no rebutjà incapaç d’assimilar el que ell feia. Un cop al final del camí que els incorporava a l’avinguda que els duria al seu destí ell la deixà anar i li digué:
-Afanya’t o no arribaràs.
-No veig la raó per la qual haig d’obeir-te.
-I si fem un tracte?
-Quin?
-Vas a classe i quan surtis jo t’esperaré per explicar-te tot el que et ronda pel cap i donar-te el que fervorosament desitges.
-No penses anar a classe?
-Qui sap... Fet? Pensa que no tens res a perdre, tu mateixa opines que ningú espera la teva tornada o sigui, pots arriscar-te perfectament a venir amb mi més tard.
-I sinó ho accepto?
-Sé el que anheles i et conec molt millor del que imagines per saber que ni per un instant se t’ha passat pel cap una negació com a resposta. I ara ves, et prometo que mai t’en penediràs ni et lamentaràs tan poc d‘aguantar això com avui.
-I aniré, però només perquè no tinc enlloc més on aburrir-me.
-A mi m’està bé, doncs. Fins després, t’espero a la torre més alta, no vull que hi vagis sola a on et portaré.
Ella es girà ràpid i pujà l’escala, aviat deapreixé rere les portes de l’edifici sota l’atenta mirada dels ulls blaus que dies enrere s’havia promés donar-li la seva vida si feia falta quan sentí una part seva morí d’agonia i tristesa contemplant-la rere una columna observant el no-res de la nit envoltant la finestra del segon pis.
Els seus companys la ignoraren quan traspassà les portes uns segons abans que el profesor, cosa poc comú en ella, més ningu li dóna importància. Arribà al seu seient i es disposà a perdre hores divagant sobre pequè respirava cada matinada.